El sòl o terra és la part superficial de l’escorça terrestre. És una capa fina que està biològicament activa i es forma per l’acumulació de minerals, matèria orgànica i petits éssers vius. La interacció de tot això, fa possible que creixi vida i per tant, el naixement i el creixement dels vegetals. Aquesta condició tan òptima, es forma en centenars o milers d’anys i els seus nutrients poden esgotar-se. D’aquí neix, en l’agricultura, la preocupació per reposar-los. Però no sempre es fa de manera conscient i respectuosa amb la naturalesa, la qual cosa comporta molts problemes per a la salut global en l’actualitat. És el que succeeix amb l’ús dels anomenats fertilitzants químics.
Origen dels fertilitzants químics
A l’inici de l’agricultura, els mètodes per a dotar a la terra amb els nutrients eren varis, però tots ells es basaven en tècniques de cultiu ecològics com la reposició de nutrients mitjançant el fem, la rotació de cultius, guaret, etc. El problema dels fertilitzants químics moderns es va desenvolupar amb l’arribada del segle XIX, en el qual va haver-hi una gran necessitat de proveïment cap a la indústria i les urbs, provocant l’acceleració del consum. A partir de llavors, es va buscar maneres de restablir els nutrients de la terra sense respectar els temps del sòl en la seva capacitat de renovació natural.
Va ser a principis del segle XX quan dos químics alemanys, Fritz Haber i Carl Bosch, van desenvolupar un procediment per utilitzar el nitrogen de l’aire i fusionar-lo amb hidrogen, que donaria com a resultat amoníac líquid. Aquest seria l’ingredient clau en els fertilitzants sintètics gràcies al qual es desenvoluparia una expansió agrícola que no ha parat de créixer. Va ser tal l’avanç científic que tots dos van rebre el Premi Nobel. Però, encara que aquest descobriment ajudaria a alimentar un món en constant creixement, suposaria al seu torn la contaminació que ens porta a la crisi de sostenibilitat ambiental que vivim avui.
A més del consum, els fenòmens ambientals i els problemes mediambientals que patim en l’actualitat, impedeixen que el cultiu d’aliments es faci en condicions habituals. Per aquests efectes i la multiplicació de la producció, s’han canviat els procediments de producció natural per altres de tipus artificial en les quals les substàncies químiques són presents.
Problemàtica dels fertilitzants químics
Encara que el descobriment de l’amoníac líquid va ser clau per a l’expansió agrícola, durant els últims 100 anys, s’ha produït un efecte gens positiu: s’ha duplicat la quantitat de compostos nitrogenats artificials en el sòl, l’aire i l’aigua. Però, per què aquest fet presenta un problema si el nitrogen és essencial per a la vida en la terra? Perquè en excés és un contaminant perillós que accelera el canvi climàtic a través de les emissions d’òxid nitrós, un potent gas d’efecte d’hivernacle. Al seu torn, en excés enverina l’aigua, els animals, les plantes i als éssers humans. Per tot això, segons els experts, és actualment una de les amenaces més greus de la humanitat.
A inicis del segle XIX, hi havia una presència gairebé nul·la de compostos nitrogenats artificials en el medi ambient, però amb l’avanç de Haber Bosch, els nivells es van disparar tant pels fertilitzants sintètics com per la fabricació de municions i la crema de combustibles fòssils. Segons la IPBES (Plataforma Intergovernamental Científic-Normativa sobre Diversitat Biològica i Serveis dels Ecosistemes), l’escorriment de nutrients que provenen de les granges amb la mescla d’aquests fertilitzants sintètics, són els que principalment afecten negativament avui als ecosistemes terrestres.
Això posa en risc al medi ambient i la salut humana, per exemple per la combinació de les emissions d’amoníac agrícola i les emissions dels vehicles, que creguin partícules que són perilloses en l’aire, provocant malalties respiratòries. També perquè, com és lògic, tot el que perjudica el terra en el qual creixen els aliments que després ingerim, afecta a la salut. Per això, s’insisteix en la urgència de prendre consciència i fomentar la necessitat de l’agricultura ecològica o tècniques que no siguin nocives per al terra.
Segons l’ONU i el seu Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) la solució és detenir aquest flux tòxic i és per això que, juntament amb alguns governs, empreses i organismes internacionals, han estat col·laborant amb la ciència per analitzar la problemàtica, el risc que suposa i buscar possibles solucions. D’aquí va néixer en 2019 la Declaració de Colombo sobre la Gestió Sostenible de Nitrogen a través de la qual alerten de la necessitat de reduir el desaprofitament de nitrogen a la meitat per a l’any 2030.