El desglaç dels pols és una conseqüència del canvi climàtic de la qual s’ha parlat des de fa molts anys, no obstant això, en els últims anys és quan més s’està notant. D’aquí la urgència d’actuar per intentar frenar-ho.
El desglaç és un concepte que fa referència a la fosa dels pols del planeta. Tots dos pols estan formats per enormes blocs de gel, els quals compleixen funcions vitals per al bon manteniment del medi ambient, no obstant això, l’augment de les temperatures fa que aquests blocs de gel es fonguin i es converteixin en aigua a poc a poc.
Una de les principals conseqüències del canvi d’estat de l’aigua és que augmenta el nivell de les mars i dels oceans. Això no seria un problema si succeís de manera natural (passa de manera lenta i amb suficient temps com per restablir els nivells normals d’aigua i gel), com ja ha passat anteriorment, però quan passa més ràpid del normal, a causa de l’escalfament global per culpa de l’activitat de l’ésser humà, comencen els problemes pel planeta.
Per exemple, a l’Antàrtida estan pujant les temperatures d’una forma excessivament ràpida. S’ha observat que l’aigua d’aquesta zona s’escalfa més ràpid que la de les altres parts del planeta. En el pol sud del planeta la temperatura ha augmentat a un ritme de 0’17 °C de mitjana des de 1950, la resta del planeta l’ha fet en un 0’1 °C.
Si fem balanç sobre el gel de l’Àrtic que es crea i el que es fon, no surten els comptes. El gel es fon més ràpid i en major quantitat del qual es fabrica. Des de 1979 es perd més del que es genera de manera constant. I això no és tot, ja que el gel de Groenlàndia i el de les altres glaceres va pel mateix camí.
Una altra de les conseqüències del desglaç és que la superfície de la Terra reflecteix menys energia del sol, augmenta l’escalfament global. La qual cosa retroalimenta el desglaç dels pols (però a una velocitat major). Quan es produeix aquest succés, el nivell de la mar augmenta.
S’ha demostrat que l’escalfament global existeix i que en els últims anys s’ha vist accelerat. Cal donar-li la importància que mereix i actuar per frenar-ho.
Malgrat aquest desglaç, el setembre de 2012 es va aconseguir l’extensió màxima de gel marítim, de 19’44 milions de quilòmetres quadrats. Es creu que va ser gràcies al vent, quan bufa el vent, allunya el gel de la costa i l’aigua es congela. El forat de la capa d’ozó de l’hemisferi sud també podria influir en la pèrdua de gel.
Cal saber que la majoria del gel de l’Antàrtida està en terra, cobreix la superfície terrestre, d’aquí s’estén a l’oceà. Es calcula que cada any es perden 100Km cúbics d’aquesta massa.
No obstant això, a l’Àrtic passa el contrari, la major part del gel es troba en l’oceà. És un oceà envoltat de terra. Això fa que les causes del desglaç siguin diferents. Per exemple, a l’Àrtic la causa principal és l’escalfament de l’aigua, el desgast del vent no afecta tant. Des que es tenen registres, l’Àrtic va aconseguir el nivell més baix de gel en 1979.
A l’Antàrtida la glacera més gran es diu Totten i mesura 130Km de llarg per 30Km d’ample, però s’està fonent per culpa de l’augment de la temperatura de l’oceà. Una altra glacera important és el Smith, el qual ha perdut 2Km per any de la seva superfície total, en total ha perdut 35Km.
Des de la Nasa han avisat que per desgràcia la situació del desglaç de l’Antàrtida és ja irreversible.
Aquesta situació afecta a les regions de costa, a causa de l’augment del nivell de la mar es perden quilòmetres de terra la qual cosa afecten les construccions de primera línia de mar i de ciutats com Venècia. Encara que també afecta als animals, ells estan perdent les seves llars, moltes espècies estan desapareixent, com els óssos polars.